El silenci, l‘escolta interna, la pregària i la lectura espiritual, de forma continuada i, a poder ser col·lectivament, produeixen un canvi tan profund en aquell qui ho desitgi, que el porten a ser un veritable activista al servei de les persones i de l’entorn.

Avui dia, la comunitat científica sap que només el 10% de les cèl·lules d’un cos tenen el poder suficient per provocar un canvi en cadena que afecti la resta de l’organisme. I el mateix passa amb una població.

Només en la voluntat interna hi ha el veritable motor pel canvi. I això, alguns ja ho tenen. Però la majoria, ho hem de treballar. Canvia’t primer. I quan el 10% d’una societat ho hagi fet, al darrere vindrà la resta com per art de màgia!

És per això que, més que mai: sigues tu el canvi que vols veure al món.

Ajuda’ns a seguir difonent el nostre missatge a través del programa amb una donació al programa.

Els arguments que van portar el jurat a distingir-lo amb aquest reconeixement són per “aconseguir un nou model de programa que apunta l’anàlisi crítica del sistema en què vivim, a partir de l’acció ciutadana i el canvi social, i microfinançat per la mateixa audiència”.

Així, som pioners a l’estat espanyol per la manera com ens financem. I això, en el moment econòmic, polític i social que atravessem és clau. Les aportacions que fan els més de 60 mecenes al programa li hauran permès, durant aquesta temporada, convertir-se en el primer espai radiofònic on els qui manen no són ni les empreses ni els interessos polítics. Sinó les persones. Vosaltres.

Ens heu convertit en un programa independent de continguts que no vol ser líder en audiència, sinó que vol ser líder en qualitat. Per fer-ho cada dia millor i ajudar, així, a que el món canviï… perquè és possible, necessari i urgent. I perquè és responsabilitat dels mitjans contribuir-hi.

Amb tot plegat, gràcies al vostre pròsper gest, som un programa que ofereix una proposta ben allunyada de la que imposen constantment els mitjans dins la societat de consum.

El PUNT ORG rehivindica un periodisme de Pau que no només parli d’allò que està passant sinó, sobretot, que parli d’allò que tots voldríem que passés. Ja n’hi ha prou de parlar de crisi. De parlar de la violència del sistema. De què serveix parlar-ne si no oferim alternatives?

Amigues, amics, gràcies per creure en aquest programa i per posar-hi el vostre granet de sorra. Hem d’entendre que el gest de posar una petita quantitat de la vostra butxaca perquè el PUNT ORG funcioni és un gest que ens empodera a tots com a societat i que ens ajuda a recuperar el control sobre les nostres vides, que tan estem reclamant. Si n’hi ha que paguen per poder veure el futbol o per tenir més canals d’entreteniment que no fan més que seguir difonent el missatge consumista habitual, també n’hi ha que paguen, encara que molt menys, perquè des de Ràdio Estel es lluiti per millorar la societat, cada dilluns de 8 a 9 del vespre. Perquè per si no ho sabíeu, al PUNT ORG tenim la fórmula per canviar el món.

I si tu encara no ens estàs ajudant, envia’ns un email a puntorg@radioestel.com o visita l’apartat de donatius del nostre blog: puntorg.org. Et necessitem per créixer. Gràcies!

Som l’únic programa construit per la ciutadania. Vols ser co-propietari de la nostra proposta? Necessitem el teu ajut.

Un món millor és possible, necessari i urgent. El Periodisme de Pau pot fer-hi molt!

Els arguments que apunta el jurat per a la concessió del distintiu són els d’ “aconseguir un nou model de programa que apunta l’anàlisi crítica del sistema en què vivim, a partir de l’acció ciutadana i el canvi social, i microfinançat per la mateixa audiència”.

Per mitjà d’aquest blog no puc més que mostrar la meva immensa alegria. Vull compartir-la amb els qui feu possible el PUNT ORG i agrair-vos-ho un cop més. Saber que unes 60 persones creieu en aquest espai radiofònic i aposteu de la vostra butxaca per mantenir-lo en antena és l’estímul més poderós que tinc per posar-me davant del micròfon.

Gràcies per compartir la idea de que la generositat i la cooperació són les eines més necessàries per sortir de la complicada situació que atravessem. Per posar una quantitat, fos la que fos, de la vostra butxaca i voler-me ajudar a difondre una idea. Gràcies per creure en el PUNT ORG. Però sobretot, gràcies per la vostra suma, perquè amb ella heu volgut canviar una mica les coses cap a millor.

Potser una donació és un gran o petit gest. Però sense aquest gest, el PUNT ORG estaria mancat del vostre estímul. I és precisament això el que li dóna sentit i força. Per més que sigui jo el qui surt per antena setmanalment, la intenció col·lectiva de tots és el que dóna poder al programa. És per això que us dic, amb alegria, que aquest premi també és vostre. I amb vosaltres els comparteixo.

John Paul Lederach és professor de Construcció Internacional de la Pau a l’Institut d’Estudis Internacionals de la Universitat Notre Dame (EE.UU.) i és el més reconegut expert en la transformació de conflictes. Ha treballat a un gran nombre de països. Últimament està consagrat al Nepal. Poder parlar amb ell va ser tot un honor.

En un moment de descans, vaig poder parlar amb ell durant 20 minuts. La que en reprodueixo a continuació és el resultat de la conversa.

Aquell dia al PUNT ORG, el programa d’acció ciutadana i canvi social, vam conèixer aquesta idea i vam poder entrar en detall en les causes del deute de casa nostra. Ho vam fer de forma senzilla, clara i entenedora.

Durant les sessions de treball paral·leles, va exposar els principis que regeixen el programa i la filosofia que té al seu darrere. Deixo a disposició de qui li interessi el text íntegre d’aquella comunicació.

—

CATALÀ

PUNT ORG, activisme radiofònic (DOT ORG, activism through the radio)

Tags: ‘Acció ciutadana’, ‘canvi social’, ‘Pau Estructural’, ‘Mitjans’, ‘Canviar el món’, ‘món millor’, ‘crowdfunding’, ‘paraula’.

Cos: Comencem amb un vídeo:

Aquest vídeo és l’anunci d’un Reallity Show indi sobre lideratge. Però el que més m’agrada de les imatges, no és que sigui per publicitar un programa. Sinó que el que més m’agrada és el nen que assumeix una responsabilitat, la d’empènyer. I ho fa independentment del què facin les altres persones que miren l’escena.

El que més m’agrada és que el nen fa la feina que ha de fer. I no posa excuses perquè ningú l’ajuda! Perquè no acusa els altres d’estar-s’ho mirant.

Sovint, la nostra actitud davant la vida és diferent: esperem que vingui la grua per treure l’obstacle del camí. En definitiva, que siguin els altres els qui arreglin el problema. I així, acusem els polítics o el sistema financer de viure en el món que vivim. Perquè és més fàcil queixar-se, podem posar les mans a la butxaca, enlloc d’arremangar-se i posar-se a empènyer.

Canviar el món, sí. Però l’esforç que el facin els altres. Que ningú empenyi, i que per tant, ens quedem sols, no vol dir que haguem d’abandonar la nostra tasca, perquè aquesta és la nostra responsabilitat. I crec que potser nosaltres sí, però com a conjunt de la societat, encara no ho tenim prou madur.

En aquest sentit, el PUNT ORG és un programa d’acció ciutadana i canvi social que busca encoratjar la ciutadania a empènyer en una direcció: la de la construcció de la Pau. I per això, fa ús d’un periodisme parcial, subjectiu: aquell que es posiciona a favor dels grans valors de la humanitat.

Construir la Pau

Però: què vol dir construir la Pau? Per mi, construir la Pau vol dir canviar-se a sí mateix. I això és, precisament, el que promou el PUNT ORG. Hi ha un principi espiritual al darrere d’això: optar pel bé. Viure en actitud positiva, ser servicial, solidari, cooperatiu. Ser un ciutadà responsable (comerç de proximitat, banca ètica, reciclatge). Però sobretot, construir la Pau vol dir actuar pensant en clau col·lectiva. Des de l’acció individual, pensant pels altres. El “jo” ja no importa. El que veritablement importa és el “nosaltres”.

Si m’ho permeteu, però, per mi la cosa va més enllà: cal aprendre a viure a través d’un pensament net, constructiu, en el que no hi hagi la crítica, el menyspreu, l’insult. No hem de voler acusar ningú, encara que sigui mentalment. I menys tenir pensaments destructius contra una persona.

El sistema que ens governa ens genera ràbia, odi, impotència. I això fa que moltes vegades volguem enfrontar-nos-hi. Jo penso que cada cop que tenim un sentiment d’aquests, hem de canviar de pensament. Perquè cada pensament que tenim, acaba generant un pes. Petit, subtil, però real que finalment es materialitza quan s’ajunta amb altres pensaments semblants.

Sempre he pensat que la guerra bé podria ser un insult elevat a l’enèssima potència.

En el món de la Cultura de Pau trobo a faltar l’espiritualitat. Entenc que la veriatble Pau és un estat intern. I entenc que l’espiritualitat és aquell camí que et desvela els mecanismes i les lleis de l’Univers.

Des de fa molts anys que se’ns ha ensenyat que l’energia no es crea ni es destrueix, sinó que es transforma. I també sabem que cada pensament que emetem és vibració! És energia. Cada pensament negatiu que emetem és energia que embruta el nostre planeta! I així, cada dia omplim els carrers de crits contra el sistema i de paraules com “no”, “retallades”, “corruptes”, “estafadors”… Aquesta és la vibració amb la que volem vestir els carrers de les nostres ciutats? L’any 2003, un milió de persones a Catalunya va cridar ben fort “No a la Guerra”. Un milió de “nos” sonaven alhora. I la paraula “guerra” agafava cada cop més força.

Que fàcil hagués estat cridar “Sí a la Pau”. Si no volem la guerra, però la paraula que cridem al carrer és aquesta, simplement estem atraient la guerra! Així que val la pena fer ús d’expressions més constructives: “podem canviar”, “món millor”, “llibertat”, “anar endavant”, “positivisme”…

Canvi de paradigma

Per mi, el poder de la paraula és molt gran. I transformador. Així que nosaltres decidim què pensem i què diem. Tenim la capacitat de corregir-nos a nosaltres mateixos quan ens adonem que hem emès una vibració negativa. De corregir-la. I finalment, de començar a pensar d’una manera més constructiva, fins i tot quan les coses no ens puguin ser més adverses.

Vivim ofegats per la por i l’angoixa. Sembla que l’ombra de la crisi pugui més que la crisi en sí. A tot arreu se’n parla. Tothom diu que estem atravessant moments molt difícils. Un lema del moviment d’Ocupació de Nova York deia que “no veien la llum al final del túnel perquè ens han tallat el subministrament elèctric”.

Perquè no transformem els nostres pensaments i els omplim d’optimisme i il·lusió? Perquè no som capaços de veure el got mig ple? Perquè no veiem l’oportunitat que s’amaga al fons de tota crisi? Perquè no ens adonem que moments com aquests són moments que nosaltres mateixos ens hem creat per superar-nos? I encara més, perquè no difonen això des dels mitjans?

Fa uns dies li vaig sentir dir a un nen de 9 anys, a qui se li dóna molt bé el dibuix i la pintura, que de gran no voldrà ser artista, perquè a casa li han dit que els artistes no es guanyen bé la vida.

Així és com dediquem 20 o 30 anys de les nostres vides a estudiar i aprendre: per guanyar-nos la vida algun dia. I sí enlloc d’això, recuperéssim l’autèntic sentit de la formació, que no és altre que el de poder-nos convertir en dones i homes de bé?

Crec que avui dia, els mitjans tenen un paper important en canviar molts paradigmes.

Totes les persones hem nascut amb un talent. Totes sense excepció. Però molts no el troben perquè només es preocupen d’aprendre a guanyar-se la vida. Jo proposo que aquestes persones s’aturin un moment i s’escoltin a sí mateixes. Que pensin en què és allò que millor saben fer. Perquè allò que millor saben fer és el talent amb el que han estat dotades per ser útils a la societat.

Vivim de fora cap endins. Pensant-nos que tot gira entorn nostre. Que la vida ja ens donarà feina, una casa, una família… Som nosaltres els qui girem entorn la vida. Esperem de la vida qualsevol cosa quan potser ens hauríem de preguntar si no és la vida la que espera alguna cosa de nosaltres…

L’ús del llenguatge

Per tot això, i tornant a la qüestió de la parla, el PUNT ORG fa un ús molt acurat del llenguatge.

La majoria dels ciutadans d’aquest país ens despertem amb la ràdio. Jo ho faig cada dia variant d’emissora. I es produeix un fenomen que segur molts de vosaltres heu experimentat, com a mínim, una vegada. I és que quan sonen les notícies, mentre encara estem adormits dins del llit, aquestes es van ficant dins del nostre somni. Així és com un dia, va arribar la notícia de la mort de Gaddafi. Però al cap de tres dies en va arribar una de pitjor: el cos de l’ex líder libi havia de ser enterrat perquè havia entrat en un avançat estat de descomposició.

Us imagineu la imatge d’un cos en descomposició introduint-se en el somni d’aquell qui es desperta amb les notícies? La paraula d’un locutor de ràdio té el poder, a primeríssima hora, de fer-te aixecar marejat, amb malestar i tensió. O et pot ajudar a despertar més serè, més descansat i amb bon ànim.

La falta de sensibilitat en el terreny periodístic segueix sent considerable. Per no parlar de les fotos d’alguns diaris o de les imatges de la televisió.

La veritat és que a mi m’emociona veure com Barcelona, avui, ahir i demà està sent la capital mundial de la Pau. Desenes de persones parlen i pensen alhora de Pau. I aquesta és la vibració que emetem, durant aquestes hores, en aquest indret de la ciutat.

La presència en un lloc on hi ha hagut violència, pertorba la ment de les persones. La presència en un lloc on s’hi prega i s’hi fa silenci, convida a la Pau. I la presència en un lloc on es parla de Pau genera alegria a tothom! ¿Com volem que siguin les nostres societats, doncs?

L’entesa, la cordialitat, el “bon rotllo”, la bona comunicació no hi és sempre en tots els congressos o esdeveniments per l’estil. Això només depèn del tema que s’hi ve a tractar. Així que, si volem la Pau, tractem el tema de la Pau constantment en la nostra actitud i en el nostre pensament. Siguem portadors d’aquella frase atribuida a Gandhi que diu: “sigues tu el canvi que vols veure al món”.

Models alternatius

Amb tot això, el PUNT ORG promou formes alternatives per canviar el món a partir de les petites accions cotidianes.

El programa s’emet cada dilluns de 8 a 9 del vespre a la sintonia de Ràdio Estel. En trobareu més informació al blog puntorg.org.

És cert que hi fem anàlisi crític dels engranatges del sistema, per mirar de comprendre millor com funciona la societat, la política i l’economia que se’ns imposa. Però si ens centrem tan en models alternatius de vida és, en primer lloc, perquè no volem empoderar el sistema. Considero que la violència estructural, cultural i directa ja està prou present en el nostre dia a dia. Així que si volem canviar el món, millor parlem d’allò que volem construir i no pas d’allò que no volem construir.

A vegades, ens pensem que per construir quelcom, abans hem de destruir el que hi ha. Jo respecto l’opinió d’aquells qui defensen aquesta tesi. Però no la puc compartir.

A l’estat mexicà de Chiapas hi ha el conjunt arqueològic de Palenque, que potser alguns de vosaltres heu vistat. El que més em va sorprendre quan hi vaig estar fa més de 3 anys, va ser la poderosa selva que, amb el pas dels anys s’havia empassat bona part d’aquesta gran captial maya. La gran avinguda de més de 10 km que tenia va quedar absorbida per la força de la naturalesa. Avui dia, el recinte que es pot visitar només és el 10% del que s’estima que va ser la ciutat.

El fenomen que s’ha anat produïnt a Palenque és extrapolable a qualsevol altra cosa. Quan deixem de prestar atenció al què sigui, allò, simplement, va morint d’inanició.

Per aquest motiu, el PUNT ORG fa èmfasi en tot allò que és alternatiu, que és constructiu, que proposa canvis i millores. Perquè d’aquesta manera, obliga a centrar-nos en noves formes de viure i, per tant, a atraure-les, abandonant els antics models imposats des del cap d’amunt de la piràmide que ens governa. Deixant-los morir tranquil·lament.

Al sistema no se’l pot combatre de manera frontal. Al sistema se l’ha d’ignorar, perquè valgui ser dit, que la lluita i la protesta, ja estan inclosos dins dels plans dels qui ens governen.

Durant la vaga del 29M, vaig veure molts caixers automàtics trencats, amb pintades o amb els vidres rebentats per cops de pedra. Allò, sens dubte, responia a actes de rebel·lia dels més irresponsables ciutadans. I si el que volien era fer mal a l’entitat bancària atacada, haurien d’haver vist, l’endemà, com el servei de manteniment dels bancs va restablir l’ordre i va arreglar els desperfectes.

Tot plegat, deuria costar-li, a cada entitat, unes petites sumes econòmiques que ni deurien fer pessigolles a les pròpies arques de cada propietat.

Fa uns anys, la meva dona, tipa de l’entitat bancària on hi tenia el compte corrent, va decidir passar-se a la banca ètica. Per això, un dia va dirigir-se a la seva oficina habitual i a la persona del mostrador li va dir que volia retirar els seus diners per guardar-los a una altra banda. Davant de tal situació, la treballadora de l’entitat li va preguntar quin era el motiu que l’havia empès a prendre aquella decisió i en saber la resposta, li va voler millorar les condicions com a clienta.

La meva dona es va mostrar negativa. Tenia decidit canviar-se a la banca ètica. Quan ho va haver fet, em va explicar les dificultats que li havia posat la treballadora de la caixa on hi havia tingut els diners fins llavors i el grau de descontentament per haver perdut una clienta.

Hi ha persones que també han fet aquest pas. Persones que han tret del banc, grans quantitats estalviades per posar-les a un banc transparent, ètic i compromès. I els hi ha sortit el director de l’oficina demanant-los que no se n’anessin!

Hi ha alguna eina més poderosa, per acabar amb el sistema bancari que tenim, que desfer-nos dels seus serveis? Un vidre trencat per una pedra, sempre pot ser arreglat. Però una clienta que se’n va, és una clienta que es perd per sempre més.

Per fer-ho, malgrat tot, cal tenir-ho clar i estar convençut. Moltes vegades, l’interès que donen les entitats bancàries no ètiques pot semblar superior a la que dóna la banca ètica. Però jo em pregunto: volem renunciar a majors interessos?

Com va dir un mestre de l’Índia, molts estan disposats a viatjar en carro daurat. Però no tots estan disposats a construir-lo. Renunciar a majors interessos en favor de la societat és treballar per un món millor.

I només poso l’exemple de la banca ètica. Podria posar el del consum de productes de proximitat, de petites i mitjanes empreses i cooperatives, de l’ús del transport públic, de les energies verdes i renovables, del reciclatge. Cadascuna d’aquestes pràctiques ens suposa un petit esforç. Però és aquest el petit esforç que hem de fer perquè el canvi individual es converteixi en un canvi global.

Només així canviarem el nostre pensament individualista a favor d’un pensament col·lectiu.

Al cap i a la fi, Saramago ja va deixar ben clar que en el món hi ha dues super-potència. Una són els Estats Units i l’altra ets tu. Gràcies.

CASTELLANO

PUNTO ORG, activismo radiofónico (DOT ORG, activism through the radio)

Tags: ‘Acción ciudadana’, ‘cambio social’, ‘Paz Estructural’, ‘Medios’, ‘Cambiar el mundo’, ‘mundo mejor’, ‘crowdfunding’, ‘palabra’.

Cuerpo: empecemos con un vídeo.

Este vídeo es el anuncio de un Reality Show indio sobre liderazgo. Pero lo que más me gusta de las imágenes, no es que esté hecho para publicitar un programa. Sino que el que más me gusta es el niño que asume una responsabilidad, la de empujar. Y lo hace independientemente de lo que hagan las otras personas que miran la escena.

Lo que más me gusta es que el niño hace el trabajo que tiene que hacer. Y no pone excusas por el hecho de que nadie le ayuda! Porque no acusa a los demás de estar mirando sin hacer nada.

A menudo, nuestra actitud ante la vida es diferente: esperamos que venga la grúa para sacar el obstáculo del camino. En definitiva, que sean los otros quienes arreglen el problema. Y así, acusamos a los políticos o al sistema financiero de vivir en el mundo que vivimos. Porque es más fácil quejarse, podemos poner las manos en el bolsillo, que no ponerse a empujar.

Cambiar el mundo, sí. Pero el esfuerzo que lo hagan los otros. Que nadie empuje, y que por lo tanto, nos quedemos solos, no significa que debamos abandonar nuestra tarea, porque ésta es nuestra responsabilidad. Y creo que quizás nosotros sí, pero como conjunto de la sociedad, todavía no lo tenemos bastante maduro.

En este sentido, el Punto ORG es un programa de acción ciudadana y cambio social que busca alentar la ciudadanía a empujar en una dirección: la de la construcción de la Paz. Y por eso hace uso de un periodismo parcial, subjetivo: aquel que se posiciona a favor de los grandes valores de la humanidad.

Construir la Paz

Pero: ¿qué significa construir la Paz? Para mí, construir la Paz significa cambiarse a sí mismo. Y esto es, precisamente, lo que promueve el Punto ORG. Hay un principio espiritual detrás de este principio: optar por el bien. Vivir en actitud positiva, ser servicial, solidario, cooperativo. Ser un ciudadano responsable (comercio de proximidad, banca ética, reciclaje). Pero sobre todo, construir la Paz significa actuar pensando en clave colectiva. Desde la acción individual, pensando en los demás. El “yo” ya no importa. El que verdaderamente importa es el “nosotros”.

Si me lo permitís, pero, para mí la cosa todavía va más allá: hay que aprender a vivir a través de un pensamiento limpio, constructivo, en el que no exista la crítica, el desprecio, el insulto. No debemos acusar a nadie, aunque lo hagamos mentalmente. Y todavía menos debemos tener pensamientos destructivos contra alguien o algo. Antes de hacer algo, debemos plantearnos si aquella palabra, pensamiento o acto que estamos a punto de realizar es positivo y constructivo. Si no lo es, simplemente, mejor permanezcamos en el silencio.

El sistema que nos gobierna nos genera rabia, odio, impotencia. Y esto hace que muchas veces queramos enfrentarnos al sistema. Yo pienso que cada vez que tenemos un sentimiento de este tipo, debemos dirigir nuestra mente hacia otra dirección. Porque cada pensamiento que tenemos, acaba generando un peso. Pequeño, sutil, pero real que finalmente se materializa cuando se junta con otros pensamientos parecidos.
Siempre he pensado que la guerra bien podría ser un insulto elevado al máxima potencia.

En el mundo de la Cultura de Paz echo de menos la espiritualidad. Entiendo que la verdadera Paz es un estado interno. Y entiendo que la espiritualidad es aquel camino que nos desvela los mecanismos y las leyes del Universo.

Desde hace muchos años se nos ha enseñado que la energía no se crea ni se destruye, sino que se transforma. Y también sabemos que cada pensamiento que emitimos es vibración! Es energía. Cada pensamiento negativo que emitimos es energía que ensucia nuestro planeta! Y así, cada día llenamos las calles de gritos contra el sistema y de palabras como “no”, “recortes”, “corruptos”, “estafadores”… ¿Es esta la vibración con la que queremos vestir las calles de nuestras ciudades?

El año 2003, un millón de personas en Cataluña salió a la calle para gritar bien fuerte “No a la Guerra”. Un millón de “nos” sonaban a la vez. Y la palabra “guerra” cogía cada vez más fuerza. Qué fácil hubiera sido llamar “Sí a la Paz”. Si no queremos la guerra, pero la palabra que llamamos en la calle es esta, simplemente estamos atrayendo la guerra! Así que vale la pena hacer uso de expresiones más constructivas: “podemos cambiar”, “mundo mejor”, “libertad”, “ir adelante”, “positivismo”…

Cambio de paradigma

Bajo mi punto de vista, el poder de la palabra es muy grande. Tiene una capacidad transformadora. Así que nosotros decidimos qué pensamos y qué decimos. Tenemos la capacidad de corregirnos a nosotros mismos cuando nos damos cuenta de que hemos emitido una vibración negativa. De corregirla. Y finalmente, de empezar a pensar de una manera más constructiva, incluso cuando las cosas no nos puedan ser más adversas.

Vivimos ahogados por el miedo y la angustia. Parece que la sombra de la crisis pueda más que la crisis en sí. En todas partes se habla de ella. Todo el mundo dice que estamos atravesando momentos muy difíciles. Un lema del movimiento de Ocupación de Nueva York decía que “no veían la luz al final del túnel porque nos han cortado el suministro eléctrico”.

¿Por qué no transformamos nuestros pensamientos y los llenamos de optimismo e ilusión? ¿Por qué no somos capaces de ver el vaso medio lleno? ¿Por qué no vemos la oportunidad que se esconde en el fondo de toda crisis? ¿Por qué no nos damos cuenta de que momentos como estos son momentos que nosotros mismos nos hemos creado para superarnos? Y todavía más, ¿Por qué no se difunden estos principios desde los medios?

Hace unos días escuché como un niño de 9 años, a quien se le da muy bien el dibujo y la pintura, decía que de grande no querrá ser artista, porque en casa le han dicho que los artistas no se ganan bien la vida.

Así es como dedicamos 20 o 30 años de nuestras vidas a estudiar y aprender: para ganarnos la vida algún día. Pero lo que me pregunto es ¿Y sí en vez de eso, recuperáramos el auténtico sentido de la formación, que no es otro que el de podernos convertir en mujeres y hombres de bien?

Creo que hoy en día, los medios tienen una responsabilidad muy grande a la hora de cambiar muchos paradigmas.
Todas las personas hemos nacido con un talento. Todas sin excepción. Pero muchos no lo encuentran porque sólo se preocupan de aprender a ganarse la vida. Yo propongo que estas personas se paren un momento y se escuchen a sí mismas. Que piensen en qué es aquello que mejor saben hacer. Porque aquello que mejor saben hacer es el talento con el que han sido dotadas para ser útiles a la sociedad.

Vivimos de fuera hacia adentro. Pensándonos que todo gira a nuestro alrededor. Que la vida ya nos dará trabajo, casa, familia… Sin embargo, pienso que somos nosotros quienes giramos alrededor de la vida. Esperamos de la vida cualquier cosa cuando quizás nos tendríamos que preguntar si no es la vida la que espera algo de nosotros…

El uso del lenguaje

Por todo eello, y volviendo a la cuestión de la palabra, el Punto ORG hace un uso muy concreto y preciso del lenguaje.

La mayoría de los ciudadanos de este país nos despertamos con la radio. Yo lo hago cada día con una emisora distinta. Y se produce un fenómeno que seguro muchos de vosotros habéis experimentado, como mínimo, una vez. Y es que cuando suenan las noticias, mientras todavía estamos dormidos dentro de la cama, éstas se van introduciendo en nuestros sueños. Así es como un día, llegó la noticia de la muerte de Gaddafi. Pero a los tres días llegó una noticia peor: el cuerpo del ex líder líbio tenía que ser enterrado porque había entrado en un avanzado estado de descomposición.

¿Os imagináis la imagen de un cuerpo en descomposición introduciéndose en el sueño de aquel que se despierta con las noticias? La palabra de un locutor de radio tiene el poder, a primerísima hora de la mañana, de hacerte levantar mareado, con malestar y tensión. O te puede ayudar a despertar más sereno, más descansado y con buen ánimo.

La falta de sensibilidad en el terreno periodístico sigue siendo considerable. Por no hablar de las fotos de algunos diarios o de las imágenes de la televisión.

Bien es cierto que a mí me emociona ver como Barcelona, hoy, ayer y mañana está siendo la capital mundial de la Paz. Decenas de personas hablan y piensan a la vez de Paz. Y esta es la vibración que emitimos, durante estas horas, en este lugar de la ciudad.

La presencia en un lugar donde ha habido violencia, perturba la mente de las personas. La presencia en un lugar donde se ruega y se hace silencio, invita a la Paz. Y la presencia en un lugar donde se habla de Paz genera alegría a todo el mundo! ¿Cómo queremos que sean nuestras sociedades, pues?

La cordialidad, el “buen rollo”, la buena comunicación no están siempre en todos los congresos o acontecimientos por el estilo. Esto sólo depende del tema que tratan. Así que, si queremos la Paz, tratemos el tema de la Paz constantemente en nuestra actitud y en nuestro pensamiento. Seamos portadores de aquella frase atribuida a Gandhi que dice: “sé tú el cambio que quieres ver en el mundo”.

Modelos alternativos

El Punto ORG promueve formas alternativas para cambiar el mundo a partir de las pequeñas acciones cotidianas.

El programa se emite todos los lunes de 8 a 9 de la noche en la sintonía de Radio Estel. Encontraréis más información en el blog puntorg.org.

Es cierto que hacemos análisis crítico de los engranajes del sistema, para tratar de comprender mejor como funciona la sociedad, la política y la economía que se nos impone. Pero si nos centramos tanto en los modelos alternativos de vida es, en primer lugar, porque no queremos empoderar el sistema. Considero que la violencia estructural, cultural y directa ya está bastante presente en nuestro día a día. Así que si queremos cambiar el mundo, mejor hablemos de aquello que queremos construir y no de aquello que no queremos construir.

A veces, nos pensamos que para construir algo, antes tenemos que destruir lo que hay. Yo respeto la opinión de aquellos quien defienden esta tesis. Pero no la puedo compartir.
En el estado mexicano de Chiapas hay el conjunto arqueológico de Palenque, que quizás algunos de vosotros habéis visitado. Lo que más me sorprendió cuando estuve hace más de 3 años, fue la poderosa selva que, con el paso de los años se había tragado buena parte de esta gran capital maya. La majestuosa avenida de más de 10 km que tenía quedó absorbida por la fuerza de la naturaleza. Hoy en día, el recinto que se puede visitar sólo es el 10% del que se estima que fue la ciudad en su mejor época.

El fenómeno que se ha ido produciendo en Palenque es extrapolable a cualquier otra cosa. Cuando dejamos de prestar atención a lo que sea, aquello, simplemente, va muriendo de inanición. Por este motivo, el Punto ORG hace énfasis en todo aquello que es alternativo, que es constructivo, que propone cambios y mejoras. Porque de este modo, obliga a centrarnos en nuevas formas de vivir y, por lo tanto, a atraerlas, abandonando los antiguos modelos impuestos desde la punta de la pirámide que nos gobierna. Dejándolos morir tranquilamente.

Al sistema no se lo puede combatir de manera frontal. Al sistema se lo tiene que ignorar, porque valga ser dicho, que la lucha y la protesta, ya están incluidos dentro de los planes de quienes nos gobiernan.

Durante la huelga del 29M, vi muchos cajeros automáticos rotos, con pintadas o con los vidrios reventados a golpes de piedra. Aquello, sin duda, respondía a actos de rebeldía de los más irresponsables ciudadanos. Y si lo que querían era hacer daño a la entidad bancaria atacada, tendrían que haber visto, al día siguiente, como el servicio de mantenimiento de los bancos restableció la orden y arregló los desperfectos.
Todo, debería costarle, a cada entidad, unas pequeñas sumas económicas que ni deberían de hacer cosquillas a las propias arcas de cada propiedad.

Hace unos años, mi mujer, harta de la entidad bancaria donde tenía la cuenta corriente, decidió pasarse a la banca ética. Por eso, un día se dirigió a su oficina habitual y a la persona del mostrador le dijo que quería retirar su dinero para guardarlo en otro lugar. Ante tal situación, la trabajadora de la entidad le preguntó cuál era el motivo que la había empujado a tomar aquella decisión y al saber la respuesta, le quiso mejorar las condiciones como clienta.

Mi mujer mostró su negativa a tan inmejorables ofertas. Tenía decidido cambiarse a la banca ética. Cuando lo hubo hecho, me explicó las dificultades que le había puesto la trabajadora de la caja donde había guardado el dinero hasta entonces y el grado de descontento por haber perdido una clienta.

Hay personas que también han dado este paso. Personas que han sacado del banco grandes cantidades ahorradas para ponerlas a un banco transparente, ético y comprometido. Y les ha salido el director de la oficina pidiéndoles que no se marcharan!
¿Existe alguna herramienta más poderosa, para acabar con el sistema bancario que tenemos, que deshacernos de sus servicios?  Un vidrio roto por una piedra, siempre puede ser arreglado. Pero una clienta que se va, es una clienta que se pierde por siempre jamás más.

Para hacerlo, a pesar de todo, hay que tenerlo claro y estar convencido. Muchas veces, el interés que dan las entidades bancarias no éticas puede parecer superior a la que da la banca ética. Pero yo me pregunto: ¿queremos renunciar a mayores intereses?
Cómo dijo un maestro del India, muchos están dispuestos a viajar en carro dorado. Pero no todos están dispuestos a construirlo. Renunciar a mayores intereses en favor de la sociedad es trabajar por un mundo mejor.

Y sólo pongo el ejemplo de la banca ética. Podría poner el del consumo de productos de proximidad, de pequeñas y medianas empresas y cooperativas, del uso del transporte público, de las energías verdes y renovables, del reciclaje. Cada una de estas prácticas nos supone un pequeño esfuerzo. Pero es este el pequeño esfuerzo que tenemos que hacer para que el cambio individual se convierta en un cambio global.

Sólo así cambiaremos nuestro pensamiento individualista a favor de un pensamiento colectivo.

A fin de cuentas, Saramago ya lo dejó bien claro: “en el mundo existen dos super-potencias. Una son los Estados Unidos y la otra eres tú. Gracias.

Vist el context en el que ens trobem avui dia, parlar de Pau es fa més necessari que mai. La violència estructural, que ens empeny cap a l’abisme amb les pitjors de les previsions econòmiques, fan que tot el dia parlem de crisi i de por.

Darrerament, no hi ha setmana que no sortim al carrer per protestar. Els sentimens de ràbia i d’impotència van creixent dia rere dia, sense que poguem fer res per controlar-los. I així, tenyim les ciutats de casa nostra de crispació i d’odi. Segurament es tracta de reaccions normals davant de fets no tan normals. Avui, parlarem de l’auditoria que un grup d’entitats estan realitzant a l’Estat Espanyol. I ens adonarem que bona part dels diners que el país deu, són diners que van perdre els bancs privats, que s’han convertit o es convertiran en deute públic i que haurem de retornar els contribuents.

Amb tot això és fàcil que ens passem el dia cridant consignes contra el sistema. I amb raó. Però considero que atravessem el pitjor moment per fer-ho.

Els nostres pensaments, les nostres paraules i els nostres actes han de ser constructius, per tal de contrarrestar la negativitat que surt de la indignació i que tan promou les altes esferes polítiques amb les mesures d’austeritat.

Com a ciutadans, nos ens adonem que la protesta empodera i reforça aquella mesura contra la que ens queixem. Així, quants més crits contra les retallades, més retallades s’anuncien. És una llei d’atracció de la pròpia vida, de la que no en som conscients però que ens afecta determinantment.

Per tot això, considero indispensable que parlem de Pau. 400 persones faran que Barcelona, sigui, fins dimecres, la Capital Mundial de la Pau. I espero que tota la corrent vibratòria que s’origini en aquest congrés ens els seus debats, ponències i treballs en grup, serveixin per contrarrestar, una mica, la toxicitat que es respira pels carrers de Catalunya.

I els qui no participeu en el congrés, fora bo que des de les vostres vides, contrarrestéssiu també amb pensament, paraula i acció. Perquè al cap i a la fi, no són els polítics els qui poden canviar-nos el món, sinó que només ho farà la nostra actitud.